Fem jocs, assolim estrelles

L’art fet amb Intel·ligència Artificial (IA) és complex i sovint és objecte de controvèrsia. Mentre alguns artistes aplaudeixen les innombrables possibilitats, altres veuen dilemes ètics i creatius; del que no hi ha dubte és que ha vingut per quedar-s’hi i des d’aquí us en farem cinc cèntims doncs un dels nostres redactors és un apassionat del tema i fa més d’una dècada que el segueix d’aprop

En el 2018, Edmond de Belamy creada per Obvious es va convertir en la primera pintura d’IA subhastada a Christie’s, assolint un valor que superava els 432.000 dòlars. Hi va haver qui es va sorprendre; molts varen mostrar indiferència i la majoria estaven confusos tot pensant que sempre hi ha gent amb tants diners què tant li fa com gastar-se’ls i què, ja els val!; sense parar gaire compte en el rerefons de qüestions com ara: de quina manera percebem l’Art?, és un tret diferencial el gestionat de forma digital si no coneixem la seva procedència?, com el gestionen les màquines i quina és la seva percepció?, i sobretot, de quina forma el desenvolupen?

Però centrem el tema tot fent-nos la següent pregunta: què és exactament l’art d’IA? Podem dir tot resumint que l’art d’una IA tracta d’obres d’art (visuals, sonores o d’altres) generades mitjançant un procés d’aprenentatge automàtic, és a dir, una màquina que “aprèn” una informació, detallada o no, i la fa servir per generar una nova composició després d’una sèrie de preses de decisions de la mà de la recollida de dades o instruccions que poden estar fetes, suggerides o seguides per humans, però el procés específic de creació és una composició regent què no interpretada -perquè cap màquina, encara avui, pot somiar des d’una creació anterior partint d’un estat anímic- lliurement o genuïna de la pròpia màquina

Imagineu-vos que visiteu una galeria d’art, observant un quadre abstracte, per exemple. Té colors vius i pinzellades que semblen talment deliberades, però que us refereixen certs sentiments o estats emocionals. Us pregunteu què es volia transmetre o pot significar i, tot seguit, cercant alguna descripció de la mateixa llegiu a la cartel·la que no en té i descobriu que es tracta d’una experiència d’art generat per un algorisme: Oh, sorpresa!

Com us sentiu? Potser sentiu que us han “enganyat” o us ve a la memòria alguna pel·lícula apocalíptica de fa poc on precisament: tot és pel·lícula! A saber si el sentiment primer, aquell que vàreu tenir en veure la creació, a hores d’ara és diferent; però el que segurament no vàreu preguntar-vos és si la Intel·ligència Artificial pot millorar el nostre propi procés creatiu tot fent més Art, tot explorant nous estils i accedir, directament, a altres eines amb què mai havíem comptat per, precisament, fer Art col·laboratiu amb nosaltres -on la màquina dibuixa i després, per exemple, les persones pintem- o bé de manera independent

Tot seguit, explorarem la seva història breu i el context d’aquesta tècnica avui en auge. Després descobrirem com usen els algorismes els artistes i els informàtics per explorar noves idees. Per, finalment, fer un petit repàs a qüestions ètiques i a eines com ara generadors d’art IA, bots i artistes autònoms que són causa i revolució d’aquest procés creatiu en la seva finalitat de comunicar -parlarem en aquest article de la pintura només per apropar-nos al paradigma gràficament, però seria extrapolable, com no amb certes peculiaritats, a qualsevol altra disciplina

La Intel·ligència Artificial es pot definir com l’aprenentatge i el pensament complexos fets per màquines, idea encunyada per l’informàtic John McCarthy en el 1955 que, com l’Alan Turing, creia que els ordinadors arribarien a ser capaços de fer-se passar per humans en breu

Hem de partir per centrar aquesta informació de la premissa següent: tot allò que pugui fer un sistema d’IA específic depèn del seu algorisme o de la llista de regles disponibles per resoldre un sistema de representació declarat amb anterioritat. Normalment i resumint molt resumit, per a tots nosaltres i planerament, direm que un sistema d’aprenentatge automàtic consta d’un banc de dades i un model a tall d’exhibidor, que en fa alguna cosa, com ara analitzar-ho o transformar-les tot discriminant una munió de conceptes com ara el seu significant o el significat de tot plegat a fi de concatenar qüestions no provades derivades de la seva presa de decisions a voltes per controlar -perquè, des del nostre punt de vista, i anant més enllà des de FEMJOCS.COM pensem que aquest important control només l’hauria de poder fer una altra màquina i no cap persona: ull viu!

Ara caldrà apuntar que la majoria dels sistemes per generar art IA van sorgir a mitjans de la dècada del 2010 i solen consistir en el processament d’imatges i el reconeixement d’aspectes com ara el color, la textura i el text. Després, els models, editen imatges ja existents o en generen de noves tenint presents aspectes guiats o reconeixibles per a la població perquè la màquina no genera Art per a una altra màquina sinó que, deliberadament, la fem entrar en competència sempre conflictiva amb una persona dotant-la d’una identitat inexistent: ERROR! Perquè segons la nostra opinió aquesta màquina hauria de controlar-la, com ja hem dit, una altra màquina i, a més, la seva competència només hauria de ser una altra intel·ligència computacional

Cal veure i plantejar-se en aquest moment que si definim el procés de creació artística com a l’eix central de l’estudi, des d’una perspectiva en què les i els mateixos subjectes investiguen particularment la realitat, el seu saber i el context sociohistòric, cosa que resultarà del material de base que ha d’encaminar aquest procés emocional que conclou indefectiblement en una obra; ho podrien fer les màquines. Veiem-ne alguns dels models:

• Xarxa generativa antagònica (GAN): Aquest sistema consta de dos components. El generador intenta crear imatges originals, mentre que el discriminador conté una base de dades d’imatges i distingeix si el treball del generador és realment original. Aquí tots dos sistemes dialoguen; però el generador tracta sempre programàticament de burlar el discriminador i per això s’anomena “antagònica”. Una variació que es va popularitzar en el 2022 és el sistema VQGAN+CLIP, que pot crear imatges originals a partir d’indicacions de llenguatge natural, és a dir, si escrivim una frase descriptiva, la IA tractarà de convertir-la en una imatge precisa, com en el cas del conegut sistema DALL-E 2
• Xarxes neuronals convolucionals (CNN): Les eines com DeepDream, de Google, fan el mateix que fa el cervell a la foscor: buscar patrons, fins i tot cares, a les ombres. DeepDream cerca i potència patrons, creant imatges psicodèliques. Tret que creïs tu el codi que també és possible, aquests patrons responen a com hagi entrenat el creador a l’algoritme. Ara penso què, en una ocasió, es va fer viral un sistema basat en races de gossos, on els propietaris dels quals creaven imatges conegudes d’altres obres formades per petites cares, de les seves mascotes, a tall de mosaic; no us sona?
• Transferència d’estil neuronal (NST): La transferència d’estil neuronal és bàsicament convertir una imatge a l’estil d’una altra. Podem, per exemple, introduir una foto nostra i crear-ne una de nova a l’estil de Van Gogh. Naturalment, per a molts artistes, aquesta IA suscita no pocs dubtes, com ara: a qui pertany l’obra si es basa en l’estil d’una altra persona?, la producció seriada és còpia?, les còpies d’un referent formen per si mateixes un nou original?, o bé, si tots fem servir les mateixes eines pautades, no acabarà el nostre Art per ser igual al dels altres?

Però és important, en aquest moment, preguntar-se com ha arribat aquest concepte d’IA a ser creatiu. Doncs segons varies fonts tot comença amb en Ahmed Elgammal, professor al Departament d’Informàtica de la Universitat Rutgers, qui muntar un Laboratori d’Art i IA tot creant l’AICAN o Xarxa Creativa Antagònica d’IA -sigles en anglès; una GAN entrenada amb 100.000 imatges de cinc segles d’Art occidental programada per generar composicions originals i diferenciades, amb la influència de moviments artístics previs. I, va funcionar, perquè en el 2017 es va donar una situació similar a la descrita a l’inici d’aquest article: diverses persones van veure obres creades per AICAN, juntament amb mestres de l’expressionisme abstracte i artistes contemporanis sense veure-hi diferències tot passant el test de Turing pel qual el públic -més del 95%- no distingia quines obres eren creades per humans i quines per la nova intel·ligència perquè, per a nosaltres, aspectes com l’Art els tractem majoritàriament com, per exemple, una beguda on la que ens agrada acaba sent la millor sens més presència, qüestió aliena imposada, ni pretensió

El que va quedar clar a partir d’AICAN i altres projectes similars és que l’art, és a dir, l’originalitat; sorgeix de decisions preses per humans, que expressen una història única i condicionen el resultat de l’eina perquè, tal com Elgammal assenyala, aquesta qüestió és certament semblant al que va passar amb la fotografia segles ençà: “Al segle XIX i ja des del XVIII, es pensava que, si tothom feia servir la mateixa càmera, com es distingiria el treball d’una persona? Hi havia una personalitat artística a la fotografia que la convertís en Art?” Segur?, quan les càmeres es situaven a suports i només calia prémer un botó per fer-ne l’exposició? Quina diferència hi hauria d’un a un altre fotògraf amb la mateixa mecànica? Doncs no estava gens clar encara que, actualment, ningú no dubta que la fotografia és una forma d’Art; perquè arribat aquest punt només cal preguntar-se seriosament si passarà el mateix amb la sempre present IA

Quines implicacions ètiques hauríem de tenir en compte segons el nostre parer?

No podem parlar d’una IA sense tenir en compte les implicacions més negatives i que existeixen corrents que posen en dubte la creença que una màquina pot arribar a pensar; i que com qualsevol mitjà artístic, hi ha molt espai per a la rapinya, el robatori i un ús indegut, a més de tenir conseqüències de tipus social

La sintetisme de futurs i professora de Domestika Cecilia Tham assenyala que “un dels problemes a què ens enfrontem actualment és que no tenim moltes eines ni coneixements per entendre les conseqüències de la tecnologia” destacant a més que milions de persones interactuen amb aquesta, però només unes quantes en prenen decisions clau sent això “un dels grans problemes del Web (W3C) i el metavers, on no hi ha interoperabilitat i no hi ha consens sobre com s’haurien de fer les coses” perquè, d’un temps cap ençà, cal aprendre tot fent i provar de desaprendre enmig d’un marc líquid d’informació gens destacable

Un altre problema és el biaix potencial que els humans poden transferir a les màquines que creen, i que pot afectar el resultat. “La diversitat algorítmica” és essencial per assegurar un ús de les dades “integrat i just”. Cecilia afegeix que “en molts casos, com els vehicles autònoms, la tecnologia ja existeix, però hi ha dubtes en el reglament, la seva coexistència natural amb els conductors o la moralitat, per exemple, en un accident o error fortuït; o bé forçat”

En el cas de l’Art, la IA també és una arma de doble tall: la democratització ha d’estar equilibrada amb la responsabilitat perquè ens cal trobar maneres de superar l’abús de les plataformes o l’apropiació indeguda, i decidir si les IA poden tenir drets d’autor sobre les obres o bé quan ho haurien de satisfer, doncs hem de veure com estem encara en una fase inicial i, com conclou Cecília, “és un tema obert pel debat i de com hauria d’evolucionar és el futur”. Un gran recurs per aprofundir en aquestes qüestions ètiques es pot trobar a AI Artists, on professionals de totes les disciplines reflexionen sobre com assegurar-se que “la IA continuï estant en línia amb els valors humans”. Gran misteri, tot plegat!

Abans d’acabar us volem deixar la següent reflexió extreta d’una xerrada coloqui realitzada pel nostre col·laborador:

“Una AI que fa art o composicions més o menys artístiques -i lúdiques- no és avui cap humanoide de llauna interactiu […] que administrativament només es tracta d’una entitat lògica computacional sense canvis perquè no evoluciona i som nosaltres els que ens hem d’apadtar a ella [la màquina] més enllà de les peces físiques o del seus continguts programats; que el seu valor legal està volgudament tancat dins àmbits d’estudi controlat per, socialment, no haver de plantejar-se gaires qüestions o evitar maldecaps com ara l’alta en els impostos derivats de la seva tasca o, com hem descrit [a la presentació], la incorporació de certs drets que tard o d’hora hauríem d’afrontar”

Cicle de conferències i formació del projecte “El Arte Interno” amb l’Associació Secunde. IES Jonqueres de Sabadell. 2017

Ara que tenim superficialment els coneixements bàsics sobre art d’IA, per què no unir-se a la comunitat per crear projectes? Aquí us en deixem alguns perquè hi traieu el nas

1. Recursos d’AI Artists: Quasi una cinquantena d’eines d’art visual, música i més
2. Deep Dream Generator: Processa la imatge que vulgueu amb estil “deep”, “thin” o “deep dream” i crea versions psicodèliques de les existents
3. Artbreeder: Combina imatges mitjançant controls lliscants que us permetran afegir característiques d’un original a un altre
4. Machine Learning for Art (ml4a): Un recurs ple d’informació sobre codi i mecanismes de la IA, altament recomanable
5. Craiyon: Aquest generador d’imatges a partir de text es basa en la tecnologia del model més gran d’OpenAI, però d’accés lliure i gratuït. Aquí només hem d’introduir una frase senzilla i descriptiva perquè produeixi variacions i resultats, és un pèl xunga però força entretinguda